Que lluny queda, fa una eternitat! El soroll de les ones del mar xocant contra les pedres d’aquell penya segat, el plaer de xarrupar les tres boles de gelat, les becaines després de dinar i les vetllades amb amics…. Tot plegat sense presses, sense mòbil i sense estrès. Ha estat apassionant mirar l’horitzó i descobrint els secrets dia rere dia.
La veritat, només fa dos dies que he tornat però en sembla una eternitat. Deu ser la síndrome postvacances tan esmenat! Demà començo a la feina. Els nens ja els tinc en marxa, tornen a l’escola!
Quina mandra preparar-me el dinar… Estic descol·locat! Afortunadament a la feina tenim un servei de vending integral (enllaç productes de vending) i podré agafar de la màquina de snacks una amanida i un entrepà… o potser agafo unes croquetes o una ració de truita de patates (una mica lleuger).
M’ha arribat a les orelles que molt aviat ens portaran menús fantàstics a preus sensacionals… Això serà un descans que em portarà de nou a les vacances passades!!
Uf!, Així sí que és un luxe tornar!
Marina Díaz
Marvi 93
Cervelló, 18 de setembre de 2017
